Catalunya / Entrevistes / Jara Bravo / Laura Anglès

“Internet democratitza la possibilitat de produir informació compromesa”

Saül Gordillo, director del Periódico de Catalunya

Saül Gordillo Fotografia: Josep Renalias. Crédit:  Xarxanet

Saül Gordillo Fotografia: Josep Renalias. Crédit: Xarxanet

Jara Bravo i Laura Anglès.- Saül Gordillo és un periodista català, nascut a Calella al 1972. Va ser corresponsal, redactor i cap de redacció en diverses revistes i diaris com el Punt. Al 2004 crea el bloc Bloc sense fulls, encara actiu.

Al 2007 va ser director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) fins al 2011. Juntament amb altres periodistes, va impulsar un portal de blocs polítics escrits en català, Poliblocs. Ha publicat Nació.cat, Les barbaritats de Fèlix Millet (2009) i Superperiodistes en l’era de la sobreinformació (2010). Al 2008 va rebre el guardó especial com a blocaire pioner dels Premis Blocs Catalunya i el I Premi Blocs Maresme, en la categoria de blocs de política. Ha estat director i presentador del programa “País en xarxa” i professor a la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra.

Actualment és cap de continguts digitals d’El Periódico de Catalunya i col·labora en els programes El Debat de La 1, L’oracle de Catalunya Ràdio i Directe 4.0.

 Quines són les diferències en les dinàmiques de treball entre una agència i un diari com pot ser El Periódico? A l’agència fas informació en brut perquè és molt d’immediatesa i es tracta de proveir el màxim nombre possible de mitjans, per tant amb més formats per arribat a tots els mitjans radio, televisió, diaris, digitals i fins i tots fonts d’informació com institucions. Un diari és una altra cosa, té una línia editorial, una aposta concreta és finalista.

A més, les agències són un mitjà públic, on has de cobrir i fer informació de temes que no són d’interès pels lectors i tampoc són d’un gran èxit d’audiència. En canvi, El Periódico no ha de pagar aquest peatge de cobrir coses que no són una bomba mediàtica i pot anar més de cap a les coses que ha d’informar, allò que cregui que ha d’opinar i ha de donar allò que cregui rellevant pels seus interessos editorials i d’audiència.

El 2007 va posar en marxa, juntament amb altres col·laboradors, Poliblocs, un portal de blocs polítics en català, que al novembre de 2010, amb motiu de les eleccions autonòmiques, va donar lloc a Electoràlia. Quina és la idea darrere d’aquest salt en termes qualitatius d’un projecte a l’altre? Electoràlia no va ser el substitut de Poliblocs sinó que va ser un projecte que van fer uns altres periodistes molt semblant però amb novetats com Twitter i altres xarxes socials. No era ben be un pas posterior a Poliblocs ni tampoc el substitut d’aquest. Durant una època a Catalunya, es van crear molts blogs i es va decidir obrir una plataforma perquè estava de moda. Els mitjans tradicionals eren oficialistes i publicaven en funció dels seus interessos, en canvi, la gent del poble, que s’organitzava en blocs on no seguia llibres d’estil i que deia el que pensava, explicava coses que connectava molt més amb el públic també perquè utilitzava un llenguatge més fresc i atrevit.

Va ser guardonat als Premis Blocs Catalunya com a blocaire pioner, en una de les primeres edicions al 2008. Actualment, és propietari del bloc “Bloc sense fulls” i alhora, és cap de continguts digitals de El Periódico. Creu que les noves tecnologies són el futur del periodisme i que acabaran amb la premsa tradicional o ambdues coses poden conviure sense data de caducitat? Crec que són el present i no el futur. Crec que no només no acabaran sinó que són el salvavides de la premsa. Les noves tecnologies i el tema digital són l’oportunitat que té la premsa per continuar essent i existint en el futur. Per tant allò que alguns ho veuen com una amenaça i una sentencia de mort, jo crec que és la forma de reinventar-se.

Creu que Internet és la via per aconseguir un periodisme compromès i independent? Internet és el mitjà, el canal o l’eina ideal per tal que el periodisme que vulgui continuar essent independent, ho segueixi sent i pel que no ho ha estat prou, ho pugui recuperar i es pugui llençar cap a la independència. Internet té tots els ingredients perfectes per ésser aquest mitjà, però tampoc és la panacea. Una certa estructura i capital ja no és necessari per tenir un mitjà perquè ja tenim Internet però alhora quatre frikis perillosos poden fer una cosa aprofitant allò positiu d’Internet per fer un mitjà que generi confusió. Internet democratitza la possibilitat de que tothom que vulgui fer productes compromesos i independents ho pugui fer. No existeix la independència, no existeix ni en els mitjans ni en els periodistes. Internet simplement posa facilitats perquè la gent que fins ara estava silenciada puguin influir en els mitjans. Poden tenir veu, generar continguts, condicionar el debat públic.. Això no és periodisme, s’ha democratitzat la participació en l’espai públic, però periodisme és una altra cosa.

 Com veu la situació periodística dins de la universitat? Quina opinió té dels joves que estudien periodisme? Veig que teniu un ventall d’eines que mai cap altra generació havia tingut al seu abast, teniu un munt de reptes que cap altre generació de periodistes havia tingut al davant, que teniu les condicions de formació i coneixement de  formació, en el sentit que sou els primers digitals o últims analògics que arribeu a la universitat, i per tant heu crescut i format en mentalitat digital, és a dir, sou els que esteu a la transició de dos moments.

Des dels seus inicis vostè ha dedicat gran part de la seva carrera professional als mitjans locals catalans. Quines diferències claus troba entre aquests mitjans locals i mitjans més grans com El Periódico de Catalunya o l’ACN? Crec que en els mitjans petits hi ha més proximitat i  fas de tot amb més facilitat, per exemple, l’ACN és multimèdia i tothom fa de tot perquè és petita, però una agència com EFE que té 1000 treballadors, és impensable fer això, en canvi,  en una agència on sou 60 o 80 persones, allò només s’aguanta si tothom fa una mica de tot i tothom s’implica en tot. Això en un mitja gran tot esta més compartimentat, tot està especialitzat, si et poses en el terreny d’un altre s’enfada, si has de fer segons què has de demanar permís a diversos departaments i tot va molt més lent, és molt més complexa, és evident.

L’altra és que quan estàs en un mitjà petit li poses rostre en el teu lector, perquè vas a esmorzar en un lloc i et comenten i critiquen l’article, i és just en aquest moment en què veus que el teu producte està consumit per algú això és la prova del nou. Potser és una tonteria però per aquest motiu en part té un component tan potent això de les xarxes socials ja que algú t’agafa pel Twiter i et diu: “Gordillo amb això t’has equivocat”, o bé, et felicita per altres coses, et passa informació, etc.

 Segons la seva tarja de presentació a la seva web Saul.cat, menciona que calen “periodistes amb criteri, que treballin en xarxa i per a la xarxa”. Basant-nos en això, quines altres característiques ha de tenir un bon periodista?

Un bon periodista és algú carregat d’optimisme per superar el moment difícil que té la professió, que es vulgui comprometre i sacrificar-se fins el final. Que traslladi molt bé la imatge de credibilitat i compromís, això tenint  en compte que és una persona que treballa en un mitjà però que també pot no treballar en un mitjà, sempre serà una persona que mostrarà la seva marca personal, més o menys treballada.

 

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s